dijous, 25 de novembre del 2010

CANTALLOPS – ESPOLLA (20/11/2010)

Dissabte 20 de novembre, trobant-nos a l’equador de la campanya electoral de les eleccions catalanes i coincidint, casualment, amb el 35è aniversari de la mort del dictador, vam reunir-nos per emprendre una travessa especial, curta però intensa. Eren les nou i pocs minuts del matí i no vam deixar-nos intimidar per un cel de tardor amb certes notes grises que semblaven anunciar pluges. No! Vam posar-nos en marxa, en direcció est, es tractava de caminar fins el poble veí d’Espolla i arribar victoriosos. Sortírem de la placeta de la Societat “La Concòrdia” de Cantallops vers la placeta de cal capellà, pont nou i el camí dels Solers. Sud enllà, un paisatge profund, intens: un collage d’olivars, vinyes i boscos que entrava en comunió amb aquell cel de novembre. Més enllà? La plana de l’Empordà, Figueres, Castelló, Roses, l’Escala...
Estem en un territori sensible, dels més ben conservats de l’Empordà, excandidat a patrimoni mundial de l’UNESCO, amb la concentració de monuments megalítics més espectacular de tot Catalunya, un “terroir” agrícola de primer ordre esquitxat d’espais humits reconeguts i catalogats com a Llocs d’Interès Comunitari de la Xarxa Natura 2000. Un paisatge extraordinari, una etiqueta de qualitat, ordre i equilibri. Un indret amb una riquesa natural i cultural excepcional. Si fóssim francesos o holandesos, segurament, els aspres de l’Albera estarien protegits de qualsevol agressió que pogués trencar l’espai harmònic entre l’home i la natura, habitat des del neolític i fruit d’una dialèctica constant que s’ha adaptat a l’orografia. Doncs no! La singularitat que ens defineix, la particularitat que ens dóna oportunitats pot ser trencada per una imposició eòlica amenaçant, provocada per la caça de la prima d’uns determinats “lobbies” i poc digne per un país desenvolupat, modern i curós amb el seu patrimoni.
Passades les granges de porcs existents, ens encaminàrem cap a les darreres vinyes abans de pujar pel terra roig, direcció al coll de les parets. En aquest indret entràrem al terme de Sant Climent Sescebes i dins una basta extensió de titularitat ministerial de Defensa. Aquest immens camp de maniobres i tir s’estén fins el terme d’Espolla, limita pel nord amb la muntanya de Requesens i comprèn la vall mitjana del riu Anyet, que solca i forada unes elevacions modestes que oscil·len entre els 200 i 300 metres sobre el nivell del mar. Les activitats militars han estat la causa de cert nombre d’incendis en el passat però per altra banda, la titularitat estatal ha fet que aquesta comarcada estigui relativament ben conservada i lliure d’urbanitzacions agressives més enllà de les pròpies instal·lacions de l’exèrcit, al costat de Sant Climent. Del coll de les parets enllaçàrem amb la pista que baixa de Requesens vers al sud i uns pocs metres enllà trencàrem a l’esquerra per un camí que porta directament al mas dels Solers, havent travessat l’Anyet, i l’ermita preromànica de Santa Fe, lloc on esmorzàrem.

Just abans d’arribar a l’antiga església vam trobar-nos un caçador. Després de parlar amb ell va confirmar-nos que hi havia una batuda del senglar. Acabat d’esmorzar decidirem continuar, a la part al sud del camí –uns metres enllà– era on hi havia la línia de parades i passant pel camí, tot i la incomoditat mútua produïda per la situació, no entràvem a bell mig de la cacera i per tant evitàrem qualsevol problema o conflicte directe. En arribar al peu del Castellar gran trobàrem la carretera que baixa del magatzem cremat i Requesens i continuàrem vers el sud. Pocs metres després visitàrem el Menhir del Castellar o de Rocs Blancs, descobert el 1971 i redreçat el 1988. Aquest tram és realment magnífic i impressionant el caos granític que estructura un paisatge mineral gairebé únic i comú en diversos llocs de l’Albera: gegants adormits en forma de moles ciclòpies, fills de l’orogènia herciniana, roques modelades pel vent i l’aigua, poetes del silenci, guardians del temps.
Continuant en direcció Espolla, i en ple descens, trobàrem la “Font de la Viuda” amb la llegenda “Bon profit li faci a qui begui d'aquesta aigua”, lloc estructurat en dues feixes que pertanyé a la família Mascort (com consta a la inscripció epigràfica) i que pretén i aconsegueix crear un espai de descans i repòs. A partir d’aquí, arribar al nucli urbà és qüestió d’un quart o vint minuts després de deixar a la dreta la serra d’en Clarà i una mica més enllà, a l’esquerra, unes granges de porcs. A dos quarts d’una ja érem a la Societat d’Espolla reposant d’un passeig de vuit quilòmetres i mig, i de poc més de dues hores sense parades. Una hora després ens reunírem amb el grup dels forquilla a Can Cassoletes, restaurant on vam poder gaudir d’una cuina acurada i casolana.

Lluís Serrano
Novembre 2010

dimecres, 10 de novembre del 2010

Tardor a Requesens. (Novembre 2010)

Una setmana després de fer l’intent a Roc Colom, un dels nostres xirucaires, en Ramon ha tingut la sort i el privilegi de poder arribar-hi, i gaudir d’un paisatge amb un contrast de colors espectacular.

Aquí us fem un recull en imatges on podreu sentir el goig d’observar tan bell espectacle; i si a més les condicions ambientals són favorables com és el cas, tenim al nostre abast un regal de la natura.

Simplement ESPECTACULARS.

dijous, 4 de novembre del 2010

UNA PASSEJADA PER REQUESENS. (31/10/2010)

Com deia la convocatòria de Xiruca, hem tornat als orígens, ja que després d’unes excursions per altres contrades, hem tornat a un paisatge tant nostrat com la muntanya de Requesens, en concret la destinació era Roc Colom.

En el segle XIX, d’aquest paratge es publicà el “Catàleg de les plantes observades en la muntanya de Requesens” de Frederic Trèmols i Borrell, o “Una cacera al porc senglar als boscos de Requesens” de l’escriptor costumista Bosch de la Trinxeria, aquest darrer el podem trobar en el llibre “Records d’un Excursionista”.
Es podria dir també que Requesens fou objecte el maig de 1908, segurament, de la primera reivindicació “ecologista”, ja que els nous propietaris, volien tallar tots els arbres de més de 20 cm. de diàmetre. La premsa comarcal, concretament el setmanari L’Empordà, demanava elevar al Govern una protesta, documentada i signada per la Cambra Agrícola de l’Empordà, per evitar la tallada dels arbres de la muntanya de Requesens.
Una reivindicació que no va tenir èxit, ja que l’escriptor Cèsar August Torras, patriarca de l’excursionisme català, en la “Guia de les Alberes” (Pirineu Català 1919) es lamenta de la desaparició dels imponents boscos de Requesens, “Fa pocs anys abans de tallar-se els boscos que conservava curosament l’últim comte de Peralada, el conjunt era imposant. La negror de la boscúria amagava les esquerpes afraus i el castell ... i temia pel castell. Seria molt de doldre que aquest interessant castell, joia d’aquest indret del Pirineu i restaurat ab tanta cura i amor per son últim senyor, fos malmenat o descuidat y’s perdés com s’ha perdut la bellesa dels boscos que l’envolten”.
Actualment la boscúria i bellesa dels boscos de Requesens ha recuperat l’esplendor de temps passats i ara podem admirar diferents verds de les sureres, alzines, roures, castanyers faigs, acompanyats de grèvols (espècie protegida), aurons, cedres i altres, entre ells podem gaudir d’arbres monumentals, documentats en les Guies del Patrimoni Comarcal “Arbres monumentals” de J.M. Dacosta, com el tell (Tilia cordata) del castell, l’avet (Picea abies) de la font Rovellada, el xiprer del pantà (Taxodium distichum) i el cedre (Cedrus Atlantica) a peu de la pista.
Actualment, el que està en perill és el castell, víctima dels elements.
Per l’excursió el dia començava malament, ja que plovia, poc, però suficient per fer la guitza, així i tot érem catorze – poques desercions - els disposats a anar a Roc Colom, tot i que la muntanya estava ben emboirada.
Els vehicles queden aparcats prop de les Pipes per continuar a peu, tot seguint la pista que porta al castell i agafar un corriol, per canviar el trepig, fent una marrada per visitar el forn de calç, situat al costat del refugi i sense pressa retornar a la pista de Roc Colom entre la boira.
Davant la insistència de la mainada i de la tradició xirucaire, a les deu – peti qui peti – toca esmorzar. La boira persistia acompanyada de quatre gotes. Arribats a la conclusió de que veuríem el mateix paisatge allí on esmorzàvem que a Roc Colom i després de buscar una de les mines de ferro – no sabem si la anomenada “Hèrcules” o la “Roc Colom” – que hi ha en aquell indret, sense èxit; decidirem baixar per anar a visitar el pou de glaç – de grans dimensions – ben senyalitzat i de fàcil accés i donar per acabada la passejada en el moment que s’aixecava el dia i la boira.
Fins a la propera i que el bon temps ens acompanyi.